Crítica: 'Tres dies amb la família', de Mar Coll

Per Judith Vives

Escrivia Tolstoi que totes les famílies felices s'assemblen, però que cada família desgraciada ho és a la seva manera. Els membres de la família que retrata Mar Coll en la seva ferma ópera prima expressen la seva infelicitat de formes molt diverses. Totes elles afloren a la superfície en els dies que van de la mort a l'enterrament del patriarca, durant els quals transcorre l'acció de Tres dies amb la família. Qualsevol família mereix una pel·lícula, afirma Mar Coll. La de la seva, no destaca especialment per cap escàndol o succés, però alhora és prou representativa tan de les hipocresies d'una família de la petita burgesia catalana com d'una situació universal: els problemes de comunicació entre pares i fills, les dificultats per entendre's amb persones amb qui no s'ha decidit tenir un vincle, però amb les que existeixen lligams determinants.

Quins lligams es mantindran en la família d'aquesta pel·lícula després de l'enterrament de l'avi, ens preguntem mentre apareixen els títols de crèdit. Quan perds els pares et quedes una mica més sol, diu en un moment de continguda emoció el personatge interpretat per Eduard Fernàndez. Sense el rol aglutinador del pare, poca cosa els queda per dir-se a aquesta quatre germans marcats pel ressentiment i els conflictes mal resolts. Malgrat els esforços del primogènit que intenta adoptar el rol del patriarca amb el seu discurs poc cregut sobre la unitat familiar.

La neta que torna de França fugint del seu propi desengany és l'observadora a través de la qual Mar Coll ens acosta a la realitat d'aquesta família que amaga rancors, frustracions i pors. No totes surten acaben de sortir a la superfície ni la mort de l'avi representa cap revulsiu en la història d'aquesta gent. La vida passa i el transcórrer del temps s'emporta les persones, en fa venir de noves, ofereix oportunitats de canvi i també sedimenta records i sentiments mal expressats. Tres dies amb la família no entra en massa detalls però al mateix temps aconsegueix una acurada definició dels perfils dels personatges, que diuen molt amb molt poques paraules, i que encara revelen més amb les gests i les mirades. La complexa senzillesa de Tres dies amb la família es beneficia de l'elegant mirada de la realitzadora, que sap arrencar moments de gran veracitat i emotivitat sense estridències, gràcies també a la solvència d'un repartiment encapçalat per Eduard Fernàndez i Nausicaa Bonnin, merescudament premiats al festival de Màlaga. Una gens menyspreable targeta de presentació que es portadora també de bones notícies sobre la producció de cinema en català.

Preestrena d'Història de la meva mort, la nova pel·lícula d'Albert Serra

A dalt, Albert Serra amb el director de la Filmoteca Esteve Riambau. I a baix, photocall de Vicemç Altaió i Eliseu Huertas, Casanova i Dràcula respectivament.

El director de Banyoles Albert Serra ha presentat aquest mes d'octubre la seva nova pel·lícula 'Història de la meva mort a Girona i Barcelona. Han estat les dues preestrenes d'un film molt esperat, gràcies sobretot a les bones crítiques obtingudes al festival de Locarno, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula.

La preestrena a Barcelona va tenir lloc el passat dimarts, dia 23, a la Filmoteca de Catalunya. Albert Serra, acompanyat del director de la filmoteca Esteve Riambau, va presentar la pel·lícula davant els assistents d'una projecció que va exhaurir totes les entrades. Entre el públic, a banda dels protagonistes del film, s'hi van poder veure rostres coneguts de la cultura catalana i autoritats com el conseller Ferran Mascarell, l'exconseller Joan M. Tresseras o l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, entre d'altres.

La pel·lícula reconstrueix un "episodi inventat" del final de la vida de Casanova. En una roda de premsa a la Filmoteca, Serra va explicar que la seva intenció era la de posar en imatges dos imaginaris diferents: el del segle XVIII del racionalisme amb un Casanova "sensual, de la comunicació i la suggestió que sucumbeix davant el món del romanticisme on tot és més metafísic, violent i esotèric". El film arrenca en el moment en què Casanova coneix un nou servent que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. La seva visió racionalista del Segle de les Llums es veurà sotragat per una nova força, violenta, esotèrica i emmarcada en el romanticisme i representada per Dràcula. 

Serra també va explicar que havia volgut recrear aquests conceptes a través de les imatges "d'una forma molt lliure i fresca". Segons el director, el film és "pur, simple, sensual i parla del desig", i va remarcar que l'obra està construïda amb idees i diàlegs, però emmarcat "dins d'aquesta innocència i puresa".

L'equip d'Història de la meva mort a la presentació a Girona, dins el festival Temporada Alta

El públic gironí ja havia tingut ocasió, uns dies abans, de veure la nova pel·lícula d'Albert Serra en la projecció que va acollir el cinema Truffaut de Girona en el marc del festival Temporada Alta. En aquesta ocasió, el director no hi va ser present perquè era al Festival de Londres. Va ser la productora Montse Triola i els actors, encapçalats per Vicenç Altaió, els que van parlar de la seva experiència en aquest film.

Altaió, exdirector de l'Arts Santa Mònica, interpreta Casanova al film. Sobre la seva participació a la pel·lícula, va explicar que Serra "deixa fer i després fa". I sobre el seu personatge, va comentar que "tots els venecians i catalans són Casanova, mentre que els espanyols tenen un altre mite amb Don Juan". "La diferència és molt manifesta, Casanova encisa, persuadeix, serveix i enganya, mentre que Don Juan imposa".

Vicenç Altaió conversa amb Jesús Gonzàlez, de #Cinemacatalà

Sitges 2013: Les millors produccions catalanes

Aquesta setmana hem estat al Festival deCinema de Sitges i aquestes són algunes de les produccions catalanes que hi hem vist que ens han agradat més.

1.The Returned, de Manuel Carballo

Un nou gir en les pel·lícules de zombies, en què els morts vinents tenen una aparença real i humana, situació que planteja noves qüestions ètiques sobre el racisme, la intolerància i l’essència mateixa del que és la vida i la mort. Filmax es torna a marcar un tant en el cinema fantàstic amb un producte de vocació internacional i amb l’estil propi de la casa.

Argument: Els zombis aguaiten de nou. Però en aquesta ocasió la humanitat ha aconseguit sortir de l'atac gràcies a una proteïna que contraresta els efectes i impedeix que alguns es converteixin definitivament en no morts. Amb l'epidèmia controlada, tots viuen en aparent harmonia... fins que les existències de la miraculosa poció comencen a escassejar. Kate, que treballa en un centre de recerca, i el seu nòvio Alex, un retornat, intentaran salvar-se. Una volta de rosca al cinema de zombis per a una pel·lícula amb un toc de road movie.

2.Capa Caída, de Santiago Alvarado

Divertit i original fals documental d’un heroi en decadència, ple de referents “cañís”, i que juga molt bé -i se n'enfot- del llenguatge propi de la narrativa documental. També destaquen els efectes visuals que, a l’estil de Forrest Gump o Zelig, situen el protagonista en els grans episodis de la història d’Espanya, així com també fan possible el seu enfrontament amb un transformer.

Argument: El gran superheroi espanyol Magno va desaparèixer de la vida pública després de veure’s implicat en un escàndol d’abús a menors. Han passat vint anys d'aquell fet i un documentalista segueix la pista de l'heroi caigut en desgràcia per fer una pel·lícula sobre ell. Junts intentaran netejar el nom de Magno i assenyalar als que van conspirar en contra seu, però durant el procés sorgirà una amenaça molt més gran...

3. Enemy, de Denis Villeneuve

El mite del doppleganger des d’una òptica futurista, en un film de tints humanistes on també es parla sobre l’esperança i l’amor, amb alguns tocs kafkians i un notable Jake Gillenhaal per partida doble.

Argument: Adam és un professor d'història desganat que descobreix en una pel·lícula a Anthony, un actor que és exactament com ell. La trobada entre aquests dos homes idèntics canviarà completament les seves vides. A partir de L'home duplicat de José Saramago, Enemy compta amb un Jake Gyllenhaal que broda no un sinó dos papers. L'actor s'ha compromès per partida triple amb el director Denis Villeneuve: amb els seus dos personatges de Enemy i en Prisoners, el debut americà de Villeneuve.

4.Gran Piano

Argument: Han passat uns anys des que el gran pianista Tom Selznick es va retirar després d'un desastrós concert. Quan Tom torna per fi a l'escenari, troba un missatge a la partitura: si falles una sola nota, moriràs. Sense apartar les mans del seu piano, el protagonista haurà de lidiar amb aquesta situació enmig d'un auditori ple. Una pirueta narrativa i tècnica, amb ressons a La soga i L'home que sabia massa. I amb Elijah Wood convertit en el nou James Stewart.

5.American Jesús, d’Aram Garriga

 

Un interessant documental sobre els girs més estranys i bizarres del cristianisme als Estats Units.

Argument: Als Estats Units el cristianisme pren formes d'allò més diverses, donant lloc a una visió polièdrica de la fe que, fins i tot, ha passat a formar part de la cultura pop. American Jesus emprèn un viatge per la geografia nord-americana i troba diferents personatges: pastors de l'Apocalipsi, defensors del creacionisme, motoristes cristians... Un mosaic que aclareix les qüestions socials i econòmiques que envolten el fervor religiós.

6.Mindscape,de Jorge Dorado

Funcional thriller mental que enganxa amb els seus girs de guió i la bona interpretació i química dels seus protagonistes, Marc Strong i Taissa Farmiga.

Argument: Un home amb l’habilitat d’entrar en la ment de la gent accepta l’encàrrec d’esbrinar si una jove adolescent és una sociòpata o és víctima d’un trauma. Pura tensió per a un thriller psicològic amb Jaume Collet Serra com a productor.

7.Hooked Up, Pablo Larcuen

La primera pel·lícula rodada íntegrament amb un iphone, que s’emmarca en aquesta onada de “terror de l’eixample” (tipus REC) i que proporciona uns bons moments de sang i ensurts.

Argument: Tonio i Peter, dos joves nord-americans, viatgen a Barcelona buscant festa i, sobretot, dones. Durant la primera nit de gresca coneixen unes noies amb les quals aniran a una casa. Allà, les coses donaran un gir inesperat. Sense possibilitat de poder fugir, hauran d'enfrontar-se al pitjor dels malsons. Aquesta sorprenent producció, apadrinada per Jaume Collet-Serra, suposa el debut en el llargmetratge de Pablo Larcuen.

Crítica: 'Pa negre', d'Agustí Villaronga

Per Judith Vives

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).

Crítica: 'Rec 3' de Paco Plaza

Per Judith Vives

 Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Crítica: 'REC', de Jaume Balagueró i Paco Plaza

 

Per Judith Vives

REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, va ser la vencedora moral del festival de Sitges 07 en emportar-se els premis a la millor direcció, actriu i premi de la crítica. Tot i que se’ls va resistir el premi de millor pel·lícula, la rotunditat de l’èxit de REC dins i fora de casa -és un fenomen al Japó i els Estats Units ja n’estan fent un remake- confirma el bon estat de salut del gènere fantàstic autòcton. I no deixa de ser curiós tenint en compte que, precisament, aquesta pel·lícula no proposa ni una sola novetat que expliqui l’entusiasme que desperta. No és original ni tan sols l’aposta formal i tècnica de rodar la pel·lícula simulant les imatges gravades per la càmera televisiva d'un equip d'anodins reporters. Aquesta va ser la clau de la versemblança d’un altre film-fenomen com va ser en el seu moment El proyecto de la Bruja de Blair. I d’això ja fa vuit anys.

No sembla que Balagueró ni Plaza s’hagin proposat enredar el personal com ho va fer llavors aquell film que durant un temps es va vendre com a verídic. Més aviat aposten per una manera de fer referencial (el film fa pensar a estones en La nit dels morts vivents, per exemple), menys pretenciosa i més irònica. En aquest notable exercici de creació de tensió in crescendo, els directors reciclen aquells vells trucs de fira d’aquells que no fallen per fer saltar l'espectador de la butaca, se n’enriuen continuament, i amb aquesta actitud fresca i despreocupada, entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors.

Els noms catalans de Venècia 2013

La presència catalana a la 70a Mostra de Venècia es concentra en tres curts i un llargmetratge. Cap d'aquestes produccions, però, serà presentat a la secció oficial, sinó que es projectaran en seccions paral·leles.


La comèdia romàntica Tres bodas de más de Javier Ruíz Caldera (coproduida per la catalana Ciskul) tancarà la secció paral·lela Venice Days, dedicada al cinema d'autor. Al seu repartiment trobem Quim Gutiérrez, Inma Cuesta, Rossy de Palma, Paco León, Berto Romero i Sílvia Abril.



Dins la innovadora seccció Orizzonti es podrà veure La gallina de Manel Raga que compta amb la producció d'Escándalo Films. És tracta d'un curtmetratge que adapta el conte homònim de Mercè Rodoreda. La secció Orizzonti està dedicada a mostrar les noves tendències del cinema actual. 



La participació catalana es completa amb els curtmetratges encàrregats per la mateixa Mostra de Venècia per celebrar el seu 70è aniversari. Sota el títol Venezia Speciale 70, directors de tot el món presenten curts (d'entre 60 i 90 segons) amb la seva visió del certamen. El criteri de selecció té a veure amb la participació en edicions anteriors. Els representants catalans són  Isabel Coixet i Lluís Galter, que han visitat la Mostra amb les seves pel·lícules La vida secreta de les paraules i Caracremada, respectivament.

Les pel·lícules catalanes que es projectaran a Venència són les úniques representants de l'Estat espanyol que es veuran al festival.

Presència catalana a Montreal

El #CinemaCatalà té una important presència al World Film Festival de Montreal que s'està celebrant des del passat 22 d'agost i fins el proper 2 de setembre a la ciutat canadenca. Un total de 8 produccions catalanes participen a la secció competitiva del festival. A continuació us deixem amb el llistat de films catalans que s'hi projecten (Font: catalan films).

Categoria d’òpera prima

La distancia más larga dirigida per Claudia Pinto i coproduïda amb Veneçuela (Castro Producciones i Sin Rodeo Films)

Somos Gente Honrada , comèdia d’Alejandro Marzoa (El Terrat i Vaca Films)

.

Secció de cinema internacional

Sola Contigo dirigida per Alberto Lecchi i coproduïda amb Argentina (Aguirre Films i Moonlight Cinema)

Fill de Cain de Jesús Monllaó

 Fènix 11.23 de Joel Joan i Sergi Lara (Arriska Films i Benecé Produccions), que ja va ser premiada al festival italià Vittorio Venetto.

Secció curtmetratges

You are a terrorist d' Antoni Solé (Sole Goldstern Media S.A)

Aniversari de la directora menorquina Anna Petrus.


Documental

Bajari d’Eva Vila (Lastor Media,Cromosoma), un retrat del flamenc i la rumba a Barcelona.

#CinemaCatalà visita el rodatge de '[REC 4] Apocalipsis'

Dijous passat, dia 22, vam assistir al rodatge de '[REC 4] Apocalipsis', la quarta i sembla que darrera part de la saga de terror sobre zombies creada per Jaume Balagueró i Paco Plaza. Després d'unes setmanes de rodatge a les illes Canàries, l'equip s'ha traslladat al Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa per acabar de rodar algunes escenes d'interiors, abans de tornar al famós pis de l'Eixample on es van rodar les dues primers parts de la saga. Un pis, per cert, que s'ha convertit en un escenari molt sol·licitat, on s'hi han filmat des d'anuncis fins a la superproducció 'The gunmen' que ha portat a Sean Penn a Barcelona.

La premsa catalana va tenir ocasió dijous passat de veure part del rodatge i conversar amb el director Jaume Balagueró i la protagonista de la saga, Manuela Velasco.

Entre els temes que es van comentar, no va faltar l'alusió a la separació dels dos directors que van iniciar i codirigir els dos primers episodis de la saga [REC]. Balagueró va explicar que ja estava decidit de feia temps que els dos realitzadors acabarien dirigint capítols per separat. MEntre que Plaza, a [REC 3], va donar un gir a la saga, Balagueró ha optat en aquest quart film donar continuitat a l'argument de les dues primeres parts.

En aquesta nova entrega, la protagonista torna a ser la reportera Ángela Vidal, interpretada per Manuela Velasco, que en REC2 va ser contagiada per una de les habitants del pis infectat. La trama comença quan Ángela abandona la casa on la mantenen en quarantena i la traslladen a un vaixell. Velasco va explicar que les setmanes de rodatge en aquest espai "van ser duríssimes" i va afegir que el vaixell era "terrorífic en si mateix". També va explicar que el vaixell "és un personatge més que sembla que et va a engolir i que també estigui infectat".

Balagueró assegura que aquesta quarta part és "molt intensa, salvatge i molt emocionant". Sobre el rodatge, va assegurar que ha estat "molt dur perquè l'equip ha d'estar al límit tot el temps ", però al mateix temps va confessar que està sent "molt divertit". La pel·lícula, tot i encara no estar acabada, ja ha estat venuda a diversos països. En aquest sentit, el director va assegurar que el terror de [REC] "parteix del local, que li dóna veracitat, però al mateix temps és molt universal i es pot entendre des de Japó a Itàlia".

El director també va avançar que, de cara a nous projectes, deixa de banda els zombies per entrar en el gènere del thriller. 

  

Crítica: 'Ayer no termina nunca', d'Isabel Coixet

Per Jesús Gonzàlez

Isabel Coixet és sempre una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza.  A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnico-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció de què ningú desvetllés cap dada significativa de l’argument. I és que es jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.
Però Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa a servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregenen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I, és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors ni demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.

Crítica: 'Herois', de Pau Freixas

Per Judith Vives

Els records de la gent que ara té entre 30 i 40 anys d’alguna manera s’assemblen a als episodis de Verano Azul, però aquella canalla també ha construït la seva memòria a cop de les imatges del cinema juvenil de la seva època. Les aventures dels Goonies, ET, Cuenta Conmigo, La historia interminable, són alguns títols que van marcar tota una generació de la qual també formen part el director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa, artífexs de l’entranyable Herois, la pel·lícula guanyadora del Festival de Cinema de Màlaga i una mostra més del bon estat de salut que travessa el cinema català. Herois és una d’aquelles pel·lícules sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", que reconstrueix elements, escenaris i situacions característiques dels anys vuitanta a l’Estat espanyol, però que al mateix temps té un deix de, diguem-ne, producció spielbergiana, amb un món i unes maneres de fer que resulten llunyanes però properes al mateix temps. Les tribus urbanes, la casa de l’arbre, els conflictes familiars i les aventures i objectius d’aquests petits herois són alguns elements que confirmen que el cinema d’aquells meravellosos anys vuitanta ja és un lloc comú per alimentar la nostàlgia de tota una generació. El to a mig camí entre la comèdia familiar i el drama contundent però amable, i el missatge de fons sobre l’acceptació de la diferència i la superació personal porten la signatura innegable d’Albert Espinosa en un film referencial ideal per a cinèfils i nostàlgics, molt divertit i emotiu, sobre uns petits herois quotidians que ens recorden que a les adversitats de la vida se les ha de combatre amb un somriure i bones dosis d'optimisme.