dilluns, 24 de febrer del 2014

Premis Gaudí 2014: les dues vies del cinema català*



‘Los últimos días’ i ‘La plaga’. El palmarès de la sisena edició dels Premis Gaudí va quedar ben repartit entre una superproducció de gènere fantàstic i un documental d’autor. Tota una declaració d’intencions dels membres de l’Acadèmia del Cinema Català que han sabut valorar les dues vies del nostre cinema que millor funcionen i més projecció tenen a nivell internacional.

La gala d’entrega dels Premis Gaudí va estar marcada per aquesta voluntat del cinema català de travessar fronteres i servir de targeta de presentació de la cultura i la circumstància catalana. Una intenció que va quedar ben clara en el míting de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, reivindicant l’europeisme del cinema català i criticant l’estat espanyol per no saber fer del cinema, com sí que s’entén a Catalunya, “una qüestió d’estat”.

I si d’una qüestió d’estat es tractava, que millor que premiar els grans ambaixadors de la causa cinematogràfica catalana. Així va ser, malgrat l’incomprensible lleig que se li ha fet a Albert Serra, avui per avui un altre gran difusor de la marca “cinema català” al món. El director de Banyoles, guardonat entre d’altres al Festival de Locarno i que als Gaudí es va haver de conformar amb un premi al millor vestuari, va fer visible el seu enfado sortint a presentar el premi al millor muntatge amb la cara pintada de pallasso. Serra, de natural provocador, va aprofitar per desitjar a tots els actors que els enviïn a Guantanamo. A l’Eduard Fernàndez, que va presentar la millor pel·lícula de l’any, la brometa no li va agradar.

Sigui com sigui, tampoc s’hauria entès que la trajectòria imparable de ‘La plaga’ no culminés a casa amb uns quants Gaudís. I en va aconseguir quatre: Millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor muntatge. Premis sonors i destacats per una pel·lícula de difícil classificació. Estrenada a la Berlinale i reconeguda amb desenes de premis a certàmens i festivals d’arreu d’Europa i el món, la pel·lícula dirigida per la molletana Neus Ballús és un documental que retrata les vides “al marge” de cinc personatges de la zona agrícola de Gallecs. Sorgida de la cantera del Màster de Creació en Documental de la UPF, Ballús ha combinat el documental amb elements de la ficció per escriure i dirigir aquesta pel·lícula que funciona també com a emotiu i humà retrat de la crisi. Aquesta és, probablement, la clau d l’èxit internacional d’una pel·lícula que, d’entrada, té una vocació i punt d’interès tan absolutament local.

A l’altre extrem se situa ‘Los últimos días’, dels germans Àlex i David Pastor. Amb un peu –o els dos- a Hollywood, els germans Pastor han signat una gran producció fantàstica amb grans estrelles –José Coronado i Quim Gutierrez-, una Barcelona espectacularment apocalíptica i molts efectes especials. Un producte molt ben empaquetat i llest per exportar, com ja fa temps que s’exporta el cinema fantàstic i de terror de producció catalana. I els premis Gaudí han reconegut tot aquest domini de la tècnica amb els premis a la millor producció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials, maquillatge i perruqueria. I a sobre, com que està parlada en castellà, ha pogut arreplegar el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Hi havia altres pel·lícules amb moltes nominacions i moltes simpaties del públic. ‘Tots volem el millor per a ella’, de Mar Coll, hauria merescut algun reconeixement més a banda dels merescudíssims premis a les actrius principal i secundària, Nora Navas i Clara Segura. I ‘Barcelona nit d’estiu’, tot i el petit fenomen de fans que ha generat al seu voltant, no ha tingut prou volada com per convertir-se en un referent d’aquest cinema català amb urgència per travessar fronteres. S’ha hagut de conformar amb el premi a la millor música, per Joan Dausà. Curiós, ben curiós ha estat el premi al millor actor, que ha anat a mans de José Sacristan pel seu paper a ‘El muerto y ser feliz’, de Javier Rebollo, una pel·lícula que es pot dir catalana gràcies a la producció de Lluís Miñarro. Sacristan, sense entrar en polèmiques de Catalunya i Espanya però apuntant directament a les polítiques del govern central, va fer una crida a “lluitar tots junts” contra “els enemics comuns que hem de vèncer”.

La política, l’economia i la indústria es va filtrar més que mai en una gala molt i molt calculada. Què, sinó, hi feien personatges com Mònica Terribas, Carme Ruscalleda o Pep Guardiola presentant uns premis cinematogràfics? La cerimònia, presentada amb certa gràcia per Àngel Llacer, va estar marcada per la sonora protesta dels treballadors de TV3 contra les retallades, i l’encara més sonora reprimenda que els va fer Isona Passola en el seu discurs. Però sense la retransmissió de TV3, és a dir, sense els obligats talls publicitaris, la gala va acabar sent molt més breu i dinàmica, cosa que tothom va agrair. Ja se sap, no hi ha mal que per bé no vingui.

*Article de Judith Vives publicat originàriament a Núvol.com

dilluns, 17 de febrer del 2014

Crítica: 'Història de la meva mort', d'Albert Serra*



Per Jesús Gonzàlez

Ni el Pardo d’Oro obtingut al prestigiós festival de cinema de Locarno l’estiu passat, ni l’espectacular circuit de festivals posterior (Toronto, Montreal, Viena, Busan, Londres, Torí, Goa, Mar de Plata i els que seguiran en el futur com Nova York o Rotterdam), ha pogut assegurar la correcta estrena catalana d’Història de la meva mort, la més recent pel·lícula d’Albert Serra i, de lluny, la cinta catalana més rellevant dels darrers anys (al marge que pugui trobar el seu públic, o no).

Amb aquest currículum s’esperava que, a l’hora de les nominacions als premis Gaudí, l’Acadèmia del Cinema Català tindria molt en compte la pel•lícula de l’enfant terrible banyolí. Però no ha estat així, Història de la meva mort ha estat nominada en aquelles categories en les que, com també passa a Hollywood, es distingeixen les pel•lícules d’època: les molt dignes categories (tot sigui dit) de millor fotografia, direcció artística, vestuari, maquillatge i perruqueria. És innegable que la cinta destaca en aquests aspectes, però ha estat retirada de la cursa per la millor pel•lícula i el millor director, premis que Serra ja va obtenir amb El cant dels ocells¸ en benefici d’un cinema més comercial.

Com tots els films de Serra, Història de la meva mort presenta una estructura de road movie. En aquest cas es planteja un viatge real, el de l’hedonista i conqueridor il•lustrat Giacomo Casanova des de la llibertina França fins als Càrpats, lloc on té previst retirar-se per redactar les seves memòries. Però la llum inicial serà substituïda pel mal i les tenebres quan un sinistre comte Dràcula faci la seva aparició. Per art de màgia, de la mateixa manera que un alquimista podia transformar merda en or, el guió de Serra es converteix en un sorprenent exercici de literatura comparada. La narració ens permet ser testimonis del pas d’un relat biogràfic real (cal no oblidar que Casanova és un personatge històric) a una ficció impregnada per la moral repressiva d’època victoriana encarnada en la lúgubre figura del vampir (amb Stoker com a inspiració). Un encreuament impossible entre realitat i ficció, entre la vida i la literatura.

El narcisisme marcadament escatològic de Casanova, el seu egotisme vanitós, ens és presentat a través de les converses literàries amb els senyors i criats de la casa que l’acull però també mitjançant el sexe i la coprofàgia. Uns trets que Vicenç Altaió, el poeta i crític d’art, ha fet seus combinant-los amb grans dosis d’humanisme. Altaió és, sens dubte, l’actor revelació i revelador del film amb la seva interpretació seductora del llibertí italià. Per contra, el to crepuscular i pessimista del tram final té molt a veure amb les magnètiques i misterioses aparicions vampíriques d’Eliseu Huertas sembrant caos i dolor al seu pas. Els seus crits, desesperadament rabiosos, recorden els gemecs existencialistes de l’últim pla de Teorema de Pasolini. Casanova i Dràcula, dos caràcters que ja tenen un lloc d’honor a la galeria de personatges d’en Serra habitada, fins ara, pels reis mags, Don  Quixot i en Sanxo.

Publicada inicialment a Núvol.com