dilluns, 8 de juliol del 2013

Crítica: 'Ayer no termina nunca', d'Isabel Coixet

Javier-Cámara-y-Candela-Peña-Ayer-no-termina-nunca

Per Jesús Gonzàlez

Isabel Coixet és sempre una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza.  A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnico-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció de què ningú desvetllés cap dada significativa de l’argument. I és que es jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.
Però Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa a servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregenen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I, és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors ni demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.

dimarts, 2 de juliol del 2013

Crítica: 'Herois', de Pau Freixas


Per Judith Vives


Els records de la gent que ara té entre 30 i 40 anys d’alguna manera s’assemblen a als episodis de Verano Azul, però aquella canalla també ha construït la seva memòria a cop de les imatges del cinema juvenil de la seva època. Les aventures dels Goonies, ET, Cuenta Conmigo, La historia interminable, són alguns títols que van marcar tota una generació de la qual també formen part el director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa, artífexs de l’entranyable Herois, la pel·lícula guanyadora del Festival de Cinema de Màlaga i una mostra més del bon estat de salut que travessa el cinema català. Herois és una d’aquelles pel·lícules sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", que reconstrueix elements, escenaris i situacions característiques dels anys vuitanta a l’Estat espanyol, però que al mateix temps té un deix de, diguem-ne, producció spielbergiana, amb un món i unes maneres de fer que resulten llunyanes però properes al mateix temps. Les tribus urbanes, la casa de l’arbre, els conflictes familiars i les aventures i objectius d’aquests petits herois són alguns elements que confirmen que el cinema d’aquells meravellosos anys vuitanta ja és un lloc comú per alimentar la nostàlgia de tota una generació. El to a mig camí entre la comèdia familiar i el drama contundent però amable, i el missatge de fons sobre l’acceptació de la diferència i la superació personal porten la signatura innegable d’Albert Espinosa en un film referencial ideal per a cinèfils i nostàlgics, molt divertit i emotiu, sobre uns petits herois quotidians que ens recorden que a les adversitats de la vida se les ha de combatre amb un somriure i bones dosis d'optimisme.