Els noms catalans de Venècia 2013

La presència catalana a la 70a Mostra de Venècia es concentra en tres curts i un llargmetratge. Cap d'aquestes produccions, però, serà presentat a la secció oficial, sinó que es projectaran en seccions paral·leles.


La comèdia romàntica Tres bodas de más de Javier Ruíz Caldera (coproduida per la catalana Ciskul) tancarà la secció paral·lela Venice Days, dedicada al cinema d'autor. Al seu repartiment trobem Quim Gutiérrez, Inma Cuesta, Rossy de Palma, Paco León, Berto Romero i Sílvia Abril.



Dins la innovadora seccció Orizzonti es podrà veure La gallina de Manel Raga que compta amb la producció d'Escándalo Films. És tracta d'un curtmetratge que adapta el conte homònim de Mercè Rodoreda. La secció Orizzonti està dedicada a mostrar les noves tendències del cinema actual. 



La participació catalana es completa amb els curtmetratges encàrregats per la mateixa Mostra de Venècia per celebrar el seu 70è aniversari. Sota el títol Venezia Speciale 70, directors de tot el món presenten curts (d'entre 60 i 90 segons) amb la seva visió del certamen. El criteri de selecció té a veure amb la participació en edicions anteriors. Els representants catalans són  Isabel Coixet i Lluís Galter, que han visitat la Mostra amb les seves pel·lícules La vida secreta de les paraules i Caracremada, respectivament.

Les pel·lícules catalanes que es projectaran a Venència són les úniques representants de l'Estat espanyol que es veuran al festival.

Crítica: 'Ayer no termina nunca', d'Isabel Coixet

Per Jesús Gonzàlez

Isabel Coixet és sempre una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza.  A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnico-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció de què ningú desvetllés cap dada significativa de l’argument. I és que es jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.
Però Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa a servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregenen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I, és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors ni demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.