Per Jesús Gonzàlez
Isabel Coixet és sempre una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza. A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnico-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció de què ningú desvetllés cap dada significativa de l’argument. I és que es jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.
Però Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa a servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregenen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I, és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors ni demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada