Crítica: 'Història de la meva mort', d'Albert Serra*

Per Jesús Gonzàlez

Ni el Pardo d’Oro obtingut al prestigiós festival de cinema de Locarno l’estiu passat, ni l’espectacular circuit de festivals posterior (Toronto, Montreal, Viena, Busan, Londres, Torí, Goa, Mar de Plata i els que seguiran en el futur com Nova York o Rotterdam), ha pogut assegurar la correcta estrena catalana d’Història de la meva mort, la més recent pel·lícula d’Albert Serra i, de lluny, la cinta catalana més rellevant dels darrers anys (al marge que pugui trobar el seu públic, o no).

Amb aquest currículum s’esperava que, a l’hora de les nominacions als premis Gaudí, l’Acadèmia del Cinema Català tindria molt en compte la pel•lícula de l’enfant terrible banyolí. Però no ha estat així, Història de la meva mort ha estat nominada en aquelles categories en les que, com també passa a Hollywood, es distingeixen les pel•lícules d’època: les molt dignes categories (tot sigui dit) de millor fotografia, direcció artística, vestuari, maquillatge i perruqueria. És innegable que la cinta destaca en aquests aspectes, però ha estat retirada de la cursa per la millor pel•lícula i el millor director, premis que Serra ja va obtenir amb El cant dels ocells¸ en benefici d’un cinema més comercial.

Com tots els films de Serra, Història de la meva mort presenta una estructura de road movie. En aquest cas es planteja un viatge real, el de l’hedonista i conqueridor il•lustrat Giacomo Casanova des de la llibertina França fins als Càrpats, lloc on té previst retirar-se per redactar les seves memòries. Però la llum inicial serà substituïda pel mal i les tenebres quan un sinistre comte Dràcula faci la seva aparició. Per art de màgia, de la mateixa manera que un alquimista podia transformar merda en or, el guió de Serra es converteix en un sorprenent exercici de literatura comparada. La narració ens permet ser testimonis del pas d’un relat biogràfic real (cal no oblidar que Casanova és un personatge històric) a una ficció impregnada per la moral repressiva d’època victoriana encarnada en la lúgubre figura del vampir (amb Stoker com a inspiració). Un encreuament impossible entre realitat i ficció, entre la vida i la literatura.

El narcisisme marcadament escatològic de Casanova, el seu egotisme vanitós, ens és presentat a través de les converses literàries amb els senyors i criats de la casa que l’acull però també mitjançant el sexe i la coprofàgia. Uns trets que Vicenç Altaió, el poeta i crític d’art, ha fet seus combinant-los amb grans dosis d’humanisme. Altaió és, sens dubte, l’actor revelació i revelador del film amb la seva interpretació seductora del llibertí italià. Per contra, el to crepuscular i pessimista del tram final té molt a veure amb les magnètiques i misterioses aparicions vampíriques d’Eliseu Huertas sembrant caos i dolor al seu pas. Els seus crits, desesperadament rabiosos, recorden els gemecs existencialistes de l’últim pla de Teorema de Pasolini. Casanova i Dràcula, dos caràcters que ja tenen un lloc d’honor a la galeria de personatges d’en Serra habitada, fins ara, pels reis mags, Don  Quixot i en Sanxo.

Publicada inicialment a Núvol.com

Crítica: 'Tres dies amb la família', de Mar Coll

Per Judith Vives

Escrivia Tolstoi que totes les famílies felices s'assemblen, però que cada família desgraciada ho és a la seva manera. Els membres de la família que retrata Mar Coll en la seva ferma ópera prima expressen la seva infelicitat de formes molt diverses. Totes elles afloren a la superfície en els dies que van de la mort a l'enterrament del patriarca, durant els quals transcorre l'acció de Tres dies amb la família. Qualsevol família mereix una pel·lícula, afirma Mar Coll. La de la seva, no destaca especialment per cap escàndol o succés, però alhora és prou representativa tan de les hipocresies d'una família de la petita burgesia catalana com d'una situació universal: els problemes de comunicació entre pares i fills, les dificultats per entendre's amb persones amb qui no s'ha decidit tenir un vincle, però amb les que existeixen lligams determinants.

Quins lligams es mantindran en la família d'aquesta pel·lícula després de l'enterrament de l'avi, ens preguntem mentre apareixen els títols de crèdit. Quan perds els pares et quedes una mica més sol, diu en un moment de continguda emoció el personatge interpretat per Eduard Fernàndez. Sense el rol aglutinador del pare, poca cosa els queda per dir-se a aquesta quatre germans marcats pel ressentiment i els conflictes mal resolts. Malgrat els esforços del primogènit que intenta adoptar el rol del patriarca amb el seu discurs poc cregut sobre la unitat familiar.

La neta que torna de França fugint del seu propi desengany és l'observadora a través de la qual Mar Coll ens acosta a la realitat d'aquesta família que amaga rancors, frustracions i pors. No totes surten acaben de sortir a la superfície ni la mort de l'avi representa cap revulsiu en la història d'aquesta gent. La vida passa i el transcórrer del temps s'emporta les persones, en fa venir de noves, ofereix oportunitats de canvi i també sedimenta records i sentiments mal expressats. Tres dies amb la família no entra en massa detalls però al mateix temps aconsegueix una acurada definició dels perfils dels personatges, que diuen molt amb molt poques paraules, i que encara revelen més amb les gests i les mirades. La complexa senzillesa de Tres dies amb la família es beneficia de l'elegant mirada de la realitzadora, que sap arrencar moments de gran veracitat i emotivitat sense estridències, gràcies també a la solvència d'un repartiment encapçalat per Eduard Fernàndez i Nausicaa Bonnin, merescudament premiats al festival de Màlaga. Una gens menyspreable targeta de presentació que es portadora també de bones notícies sobre la producció de cinema en català.

Crítica: 'Pa negre', d'Agustí Villaronga

Per Judith Vives

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).

Crítica: 'Rec 3' de Paco Plaza

Per Judith Vives

 Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Crítica: 'REC', de Jaume Balagueró i Paco Plaza

 

Per Judith Vives

REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, va ser la vencedora moral del festival de Sitges 07 en emportar-se els premis a la millor direcció, actriu i premi de la crítica. Tot i que se’ls va resistir el premi de millor pel·lícula, la rotunditat de l’èxit de REC dins i fora de casa -és un fenomen al Japó i els Estats Units ja n’estan fent un remake- confirma el bon estat de salut del gènere fantàstic autòcton. I no deixa de ser curiós tenint en compte que, precisament, aquesta pel·lícula no proposa ni una sola novetat que expliqui l’entusiasme que desperta. No és original ni tan sols l’aposta formal i tècnica de rodar la pel·lícula simulant les imatges gravades per la càmera televisiva d'un equip d'anodins reporters. Aquesta va ser la clau de la versemblança d’un altre film-fenomen com va ser en el seu moment El proyecto de la Bruja de Blair. I d’això ja fa vuit anys.

No sembla que Balagueró ni Plaza s’hagin proposat enredar el personal com ho va fer llavors aquell film que durant un temps es va vendre com a verídic. Més aviat aposten per una manera de fer referencial (el film fa pensar a estones en La nit dels morts vivents, per exemple), menys pretenciosa i més irònica. En aquest notable exercici de creació de tensió in crescendo, els directors reciclen aquells vells trucs de fira d’aquells que no fallen per fer saltar l'espectador de la butaca, se n’enriuen continuament, i amb aquesta actitud fresca i despreocupada, entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors.

Crítica: 'Ayer no termina nunca', d'Isabel Coixet

Per Jesús Gonzàlez

Isabel Coixet és sempre una directora que no deixa a ningú indiferent amb els seus films, amb les polèmiques que es generen al seu voltant (l’agressiu suport del Grupo Prisa) i, perquè no dir-ho, amb les accions que ella mateixa realitza.  A Ayer no termina nunca la directora va obligar a tot l’equip tècnico-artístic a signar un contracte de confidencialitat amb la intenció de què ningú desvetllés cap dada significativa de l’argument. I és que es jugava molt: el film està situat en el futur proper de 2017 i en una Espanya ensorrada per la crisi que està a punt de rebre el tercer rescat de la UE.
Però Ayer no termina nunca és un film de factura desigual que presenta una història molt interessant però que, com s’està dient per alguns mitjans, no és la primera pel·lícula espanyola sobre la crisi. No és un film estrictament polític sinó que fa a servir el context de recessió econòmica com a rerefons per explicar una història molt més emocional, marca de la casa Coixet, d’una parella que es retroba davant la tomba del seu fill. El dolor i la nostàlgia impregenen uns personatges que interpreten Javier Cámara i Candela Peña, eleccions de càsting vitals segons la realitzadora. I, és aquí on la cinta comença a flaquejar ja que aquests actors ni demostren tenir química ni aptituds pel drama. Tots els plans es converteixen en un recital de tics que, tot s’ha de dir, millora cap al final, quan la pel·lícula es torna més intimista encara. Per contra, l’elecció dels decorats d’edificis abandonats d’estil brutalista és un bon encert ja que aconsegueix d’una manera metafòrica representar en estat de latència una Espanya en crisi.

Crítica: 'Herois', de Pau Freixas

Per Judith Vives

Els records de la gent que ara té entre 30 i 40 anys d’alguna manera s’assemblen a als episodis de Verano Azul, però aquella canalla també ha construït la seva memòria a cop de les imatges del cinema juvenil de la seva època. Les aventures dels Goonies, ET, Cuenta Conmigo, La historia interminable, són alguns títols que van marcar tota una generació de la qual també formen part el director Pau Freixas i el guionista Albert Espinosa, artífexs de l’entranyable Herois, la pel·lícula guanyadora del Festival de Cinema de Màlaga i una mostra més del bon estat de salut que travessa el cinema català. Herois és una d’aquelles pel·lícules sobre "l’estiu que va canviar les nostres vides", que reconstrueix elements, escenaris i situacions característiques dels anys vuitanta a l’Estat espanyol, però que al mateix temps té un deix de, diguem-ne, producció spielbergiana, amb un món i unes maneres de fer que resulten llunyanes però properes al mateix temps. Les tribus urbanes, la casa de l’arbre, els conflictes familiars i les aventures i objectius d’aquests petits herois són alguns elements que confirmen que el cinema d’aquells meravellosos anys vuitanta ja és un lloc comú per alimentar la nostàlgia de tota una generació. El to a mig camí entre la comèdia familiar i el drama contundent però amable, i el missatge de fons sobre l’acceptació de la diferència i la superació personal porten la signatura innegable d’Albert Espinosa en un film referencial ideal per a cinèfils i nostàlgics, molt divertit i emotiu, sobre uns petits herois quotidians que ens recorden que a les adversitats de la vida se les ha de combatre amb un somriure i bones dosis d'optimisme.

Crítica: 'Bruc', de Daniel Benmayor

Per Judith Vives
 
‘Bruc’ reconstrueix una de les llegendes catalanes més arrelades i populars, la del petit timbaler que va derrotar l’exèrcit francès en la seva invasió de 1808. Amb pocs criteris històrics i una nul·la atenció a la llengua, Daniel Benmayor es proposa amb el seu ‘Bruc’ demostrar la capacitat de la indústria catalana per competir amb un cinema d’aventures comercial i despreocupat. Per això, la pel·lícula està totalment buida de contingut i la seva possible lectura política o identitària és inexistent. El personatge i la seva llegenda és únicament un pretext per rodar amb grans recursos en el magnífic escenari natural de les muntanyes de Montserrat una pel·lícula que recorre a tots els tòpics i estilemes del cinema èpic i d’aventures, és a dir, a la manera de fer del cinema nord-americà. Hi ha acció, persecucions, explosions i moltes morts a mans d’un embogit timbaler venjatiu pintat de negre carbó. És per això com pràcticament tothom oblida la llegenda nostrada i acaba veient el ‘Bruc’ de Juan José Ballesta com una entretinguda versió catalaneta del ‘Rambo’ d’Stallone. Amb això ja està tot dit.

Crítica: 'Lo imposible', de JA Bayona

Per Jesús Gonzàlez

Voldria començar fentuna petita reflexió sobre la plasmació de la realitat al cinema. El film, com molts d’altres, comença informant-nos que està basat en fets reals. En aquests casos sempre penso que es tracta d’una inseguretat narrativa del director: tots els films, com a mínim durant la seva projecció, han de ser reals (o versemblants). El cinema és una mitjà de transmissió d’idees i sentiments més enllà de què allò que explica hagi sortit a les notícies. És que hi ha algú que pensa que Scarlett O’Hara no és real mentre pateix amb ella a Allò que el vent s’endugué.

L’etiqueta “basat en fets reals” col·loca l’espectador en una situació d’empatia inicial que els directors usen en el seu benefici. I això és el que J.A. Bayona i els seus guionistes busquen a Lo imposible. No coneixem res de la família protagonista però, després de dues escenes (avió i festa de Nadal), el públic ja té el compromís emocional amb ells. Fins aquí, cap problema, l’el·lipsi és una de les formes narratives per excel·lència del cinema. El problema és el festival de manipulacions emocionals que Bayona ens té preparades al llarg del film.

És evident, no ho dubto, que els fets devien succeir més o menys tal com s’explica. Però a ningú se li escapa que al cinema tot es maquilla i, per art de màgia, una parella de murcians es converteix en Naomi Watts i Ewan McGregor. Qui pot, aleshores, creure que la resta dels esdeveniments no han estat maquillats convenientment al guió? Tot al guió està col·locat buscant l’impacte directe en l’espectador amagant-li informació (però si tots sabem que es van salvar!), mostrant imatges redundants del drama (entre el sadisme i una cinta de zombies)… Lo imposible és molt a prop de la pornografia sentimental.