dilluns, 30 de setembre del 2013

Crítica: 'Rec 3' de Paco Plaza


Per Judith Vives


 Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada