Premis Gaudí 2014: les dues vies del cinema català*

‘Los últimos días’ i ‘La plaga’. El palmarès de la sisena edició dels Premis Gaudí va quedar ben repartit entre una superproducció de gènere fantàstic i un documental d’autor. Tota una declaració d’intencions dels membres de l’Acadèmia del Cinema Català que han sabut valorar les dues vies del nostre cinema que millor funcionen i més projecció tenen a nivell internacional.

La gala d’entrega dels Premis Gaudí va estar marcada per aquesta voluntat del cinema català de travessar fronteres i servir de targeta de presentació de la cultura i la circumstància catalana. Una intenció que va quedar ben clara en el míting de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, reivindicant l’europeisme del cinema català i criticant l’estat espanyol per no saber fer del cinema, com sí que s’entén a Catalunya, “una qüestió d’estat”.

I si d’una qüestió d’estat es tractava, que millor que premiar els grans ambaixadors de la causa cinematogràfica catalana. Així va ser, malgrat l’incomprensible lleig que se li ha fet a Albert Serra, avui per avui un altre gran difusor de la marca “cinema català” al món. El director de Banyoles, guardonat entre d’altres al Festival de Locarno i que als Gaudí es va haver de conformar amb un premi al millor vestuari, va fer visible el seu enfado sortint a presentar el premi al millor muntatge amb la cara pintada de pallasso. Serra, de natural provocador, va aprofitar per desitjar a tots els actors que els enviïn a Guantanamo. A l’Eduard Fernàndez, que va presentar la millor pel·lícula de l’any, la brometa no li va agradar.

Sigui com sigui, tampoc s’hauria entès que la trajectòria imparable de ‘La plaga’ no culminés a casa amb uns quants Gaudís. I en va aconseguir quatre: Millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor muntatge. Premis sonors i destacats per una pel·lícula de difícil classificació. Estrenada a la Berlinale i reconeguda amb desenes de premis a certàmens i festivals d’arreu d’Europa i el món, la pel·lícula dirigida per la molletana Neus Ballús és un documental que retrata les vides “al marge” de cinc personatges de la zona agrícola de Gallecs. Sorgida de la cantera del Màster de Creació en Documental de la UPF, Ballús ha combinat el documental amb elements de la ficció per escriure i dirigir aquesta pel·lícula que funciona també com a emotiu i humà retrat de la crisi. Aquesta és, probablement, la clau d l’èxit internacional d’una pel·lícula que, d’entrada, té una vocació i punt d’interès tan absolutament local.

A l’altre extrem se situa ‘Los últimos días’, dels germans Àlex i David Pastor. Amb un peu –o els dos- a Hollywood, els germans Pastor han signat una gran producció fantàstica amb grans estrelles –José Coronado i Quim Gutierrez-, una Barcelona espectacularment apocalíptica i molts efectes especials. Un producte molt ben empaquetat i llest per exportar, com ja fa temps que s’exporta el cinema fantàstic i de terror de producció catalana. I els premis Gaudí han reconegut tot aquest domini de la tècnica amb els premis a la millor producció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials, maquillatge i perruqueria. I a sobre, com que està parlada en castellà, ha pogut arreplegar el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Hi havia altres pel·lícules amb moltes nominacions i moltes simpaties del públic. ‘Tots volem el millor per a ella’, de Mar Coll, hauria merescut algun reconeixement més a banda dels merescudíssims premis a les actrius principal i secundària, Nora Navas i Clara Segura. I ‘Barcelona nit d’estiu’, tot i el petit fenomen de fans que ha generat al seu voltant, no ha tingut prou volada com per convertir-se en un referent d’aquest cinema català amb urgència per travessar fronteres. S’ha hagut de conformar amb el premi a la millor música, per Joan Dausà. Curiós, ben curiós ha estat el premi al millor actor, que ha anat a mans de José Sacristan pel seu paper a ‘El muerto y ser feliz’, de Javier Rebollo, una pel·lícula que es pot dir catalana gràcies a la producció de Lluís Miñarro. Sacristan, sense entrar en polèmiques de Catalunya i Espanya però apuntant directament a les polítiques del govern central, va fer una crida a “lluitar tots junts” contra “els enemics comuns que hem de vèncer”.

La política, l’economia i la indústria es va filtrar més que mai en una gala molt i molt calculada. Què, sinó, hi feien personatges com Mònica Terribas, Carme Ruscalleda o Pep Guardiola presentant uns premis cinematogràfics? La cerimònia, presentada amb certa gràcia per Àngel Llacer, va estar marcada per la sonora protesta dels treballadors de TV3 contra les retallades, i l’encara més sonora reprimenda que els va fer Isona Passola en el seu discurs. Però sense la retransmissió de TV3, és a dir, sense els obligats talls publicitaris, la gala va acabar sent molt més breu i dinàmica, cosa que tothom va agrair. Ja se sap, no hi ha mal que per bé no vingui.

*Article de Judith Vives publicat originàriament a Núvol.com

Crítica: 'Història de la meva mort', d'Albert Serra*

Per Jesús Gonzàlez

Ni el Pardo d’Oro obtingut al prestigiós festival de cinema de Locarno l’estiu passat, ni l’espectacular circuit de festivals posterior (Toronto, Montreal, Viena, Busan, Londres, Torí, Goa, Mar de Plata i els que seguiran en el futur com Nova York o Rotterdam), ha pogut assegurar la correcta estrena catalana d’Història de la meva mort, la més recent pel·lícula d’Albert Serra i, de lluny, la cinta catalana més rellevant dels darrers anys (al marge que pugui trobar el seu públic, o no).

Amb aquest currículum s’esperava que, a l’hora de les nominacions als premis Gaudí, l’Acadèmia del Cinema Català tindria molt en compte la pel•lícula de l’enfant terrible banyolí. Però no ha estat així, Història de la meva mort ha estat nominada en aquelles categories en les que, com també passa a Hollywood, es distingeixen les pel•lícules d’època: les molt dignes categories (tot sigui dit) de millor fotografia, direcció artística, vestuari, maquillatge i perruqueria. És innegable que la cinta destaca en aquests aspectes, però ha estat retirada de la cursa per la millor pel•lícula i el millor director, premis que Serra ja va obtenir amb El cant dels ocells¸ en benefici d’un cinema més comercial.

Com tots els films de Serra, Història de la meva mort presenta una estructura de road movie. En aquest cas es planteja un viatge real, el de l’hedonista i conqueridor il•lustrat Giacomo Casanova des de la llibertina França fins als Càrpats, lloc on té previst retirar-se per redactar les seves memòries. Però la llum inicial serà substituïda pel mal i les tenebres quan un sinistre comte Dràcula faci la seva aparició. Per art de màgia, de la mateixa manera que un alquimista podia transformar merda en or, el guió de Serra es converteix en un sorprenent exercici de literatura comparada. La narració ens permet ser testimonis del pas d’un relat biogràfic real (cal no oblidar que Casanova és un personatge històric) a una ficció impregnada per la moral repressiva d’època victoriana encarnada en la lúgubre figura del vampir (amb Stoker com a inspiració). Un encreuament impossible entre realitat i ficció, entre la vida i la literatura.

El narcisisme marcadament escatològic de Casanova, el seu egotisme vanitós, ens és presentat a través de les converses literàries amb els senyors i criats de la casa que l’acull però també mitjançant el sexe i la coprofàgia. Uns trets que Vicenç Altaió, el poeta i crític d’art, ha fet seus combinant-los amb grans dosis d’humanisme. Altaió és, sens dubte, l’actor revelació i revelador del film amb la seva interpretació seductora del llibertí italià. Per contra, el to crepuscular i pessimista del tram final té molt a veure amb les magnètiques i misterioses aparicions vampíriques d’Eliseu Huertas sembrant caos i dolor al seu pas. Els seus crits, desesperadament rabiosos, recorden els gemecs existencialistes de l’últim pla de Teorema de Pasolini. Casanova i Dràcula, dos caràcters que ja tenen un lloc d’honor a la galeria de personatges d’en Serra habitada, fins ara, pels reis mags, Don  Quixot i en Sanxo.

Publicada inicialment a Núvol.com

Els Goya 2014 no parlaran català

Ja s’han fet públiques les nominacions als Premis Goya i destaquen per l’absència total de pel·lícules catalanes o amb producció catalana a les dues candidatures principals dels premis Goya:millor pel·lícula i director.

En l’apartat d’interpretació, tot i que no sempre dintre d’una producció catalana, sí que hi ha algunes nominacions destacades. Destaca, per sobre de totes, Nora Navas per Tots volem el millor per a ella. Eduard Fernández s’ha fet amb una nominació al millor actor per la recuperada per Todas las mujeres  de Mariano Barrosso, català que també ha estat nominat al millor guió adaptat.  Juan Diego Botto, per la seva banda, ha estat nominat com al millor actor de repartiment per Ismael, una de les apostes de la indústria catalana per aquest nadal. Finalment, Berto Romero ha estat nominat com a millor actor revelació per la seva aparició a la comèdia de la Warner 3 bodas de más.

L’ambiciosa producció de la Filmax Los últimos días, una de les més destacades dels premis Gaudí amb 11 nominacions en total, només ha aconseguit optar al Goya als millors efectes especials i al millor disseny de producció. Nominacions que comparteix Zipi y Zape: el club de la canica i a la que cal afegir la de millor direcció artística. El film Mon petit que relata les aventures d’Albert Casals viatjant pel món amb la seva cadira de rodes, ha aconseguit una nominació al millor documental.

La plaga, un dels films catalans més exitosos i valorats de la temporada, ha aconseguit una nominació a la millor direcció novell per Neus Ballús. En aquests mateixa candidatura s’ha colat Mindscape de Jorge Dorado, una cinta que es ca estrenar al passat Festival de Cinema de Sitges. En el marc del festival també es van presentar un altre film nominat Grand Piano, que opta al millor maquillatge i vestuari.

Però també trobem alguns professionals catalans que treballen a produccions espanyoles i que han estat nominats. Aquest és el cas de Pau Esteve Birba, nominat per la seva fotografia a Caníbal. Enric Rufas opta al premi al millor guió original per La herida. I, finalment, Llorenç Miquel que opta a la millor direcció artística per Alacrán enamorado.

Crítica: 'Tres dies amb la família', de Mar Coll

Per Judith Vives

Escrivia Tolstoi que totes les famílies felices s'assemblen, però que cada família desgraciada ho és a la seva manera. Els membres de la família que retrata Mar Coll en la seva ferma ópera prima expressen la seva infelicitat de formes molt diverses. Totes elles afloren a la superfície en els dies que van de la mort a l'enterrament del patriarca, durant els quals transcorre l'acció de Tres dies amb la família. Qualsevol família mereix una pel·lícula, afirma Mar Coll. La de la seva, no destaca especialment per cap escàndol o succés, però alhora és prou representativa tan de les hipocresies d'una família de la petita burgesia catalana com d'una situació universal: els problemes de comunicació entre pares i fills, les dificultats per entendre's amb persones amb qui no s'ha decidit tenir un vincle, però amb les que existeixen lligams determinants.

Quins lligams es mantindran en la família d'aquesta pel·lícula després de l'enterrament de l'avi, ens preguntem mentre apareixen els títols de crèdit. Quan perds els pares et quedes una mica més sol, diu en un moment de continguda emoció el personatge interpretat per Eduard Fernàndez. Sense el rol aglutinador del pare, poca cosa els queda per dir-se a aquesta quatre germans marcats pel ressentiment i els conflictes mal resolts. Malgrat els esforços del primogènit que intenta adoptar el rol del patriarca amb el seu discurs poc cregut sobre la unitat familiar.

La neta que torna de França fugint del seu propi desengany és l'observadora a través de la qual Mar Coll ens acosta a la realitat d'aquesta família que amaga rancors, frustracions i pors. No totes surten acaben de sortir a la superfície ni la mort de l'avi representa cap revulsiu en la història d'aquesta gent. La vida passa i el transcórrer del temps s'emporta les persones, en fa venir de noves, ofereix oportunitats de canvi i també sedimenta records i sentiments mal expressats. Tres dies amb la família no entra en massa detalls però al mateix temps aconsegueix una acurada definició dels perfils dels personatges, que diuen molt amb molt poques paraules, i que encara revelen més amb les gests i les mirades. La complexa senzillesa de Tres dies amb la família es beneficia de l'elegant mirada de la realitzadora, que sap arrencar moments de gran veracitat i emotivitat sense estridències, gràcies també a la solvència d'un repartiment encapçalat per Eduard Fernàndez i Nausicaa Bonnin, merescudament premiats al festival de Màlaga. Una gens menyspreable targeta de presentació que es portadora també de bones notícies sobre la producció de cinema en català.

Preestrena d'Història de la meva mort, la nova pel·lícula d'Albert Serra

A dalt, Albert Serra amb el director de la Filmoteca Esteve Riambau. I a baix, photocall de Vicemç Altaió i Eliseu Huertas, Casanova i Dràcula respectivament.

El director de Banyoles Albert Serra ha presentat aquest mes d'octubre la seva nova pel·lícula 'Història de la meva mort a Girona i Barcelona. Han estat les dues preestrenes d'un film molt esperat, gràcies sobretot a les bones crítiques obtingudes al festival de Locarno, on va guanyar el premi a la millor pel·lícula.

La preestrena a Barcelona va tenir lloc el passat dimarts, dia 23, a la Filmoteca de Catalunya. Albert Serra, acompanyat del director de la filmoteca Esteve Riambau, va presentar la pel·lícula davant els assistents d'una projecció que va exhaurir totes les entrades. Entre el públic, a banda dels protagonistes del film, s'hi van poder veure rostres coneguts de la cultura catalana i autoritats com el conseller Ferran Mascarell, l'exconseller Joan M. Tresseras o l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, entre d'altres.

La pel·lícula reconstrueix un "episodi inventat" del final de la vida de Casanova. En una roda de premsa a la Filmoteca, Serra va explicar que la seva intenció era la de posar en imatges dos imaginaris diferents: el del segle XVIII del racionalisme amb un Casanova "sensual, de la comunicació i la suggestió que sucumbeix davant el món del romanticisme on tot és més metafísic, violent i esotèric". El film arrenca en el moment en què Casanova coneix un nou servent que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. La seva visió racionalista del Segle de les Llums es veurà sotragat per una nova força, violenta, esotèrica i emmarcada en el romanticisme i representada per Dràcula. 

Serra també va explicar que havia volgut recrear aquests conceptes a través de les imatges "d'una forma molt lliure i fresca". Segons el director, el film és "pur, simple, sensual i parla del desig", i va remarcar que l'obra està construïda amb idees i diàlegs, però emmarcat "dins d'aquesta innocència i puresa".

L'equip d'Història de la meva mort a la presentació a Girona, dins el festival Temporada Alta

El públic gironí ja havia tingut ocasió, uns dies abans, de veure la nova pel·lícula d'Albert Serra en la projecció que va acollir el cinema Truffaut de Girona en el marc del festival Temporada Alta. En aquesta ocasió, el director no hi va ser present perquè era al Festival de Londres. Va ser la productora Montse Triola i els actors, encapçalats per Vicenç Altaió, els que van parlar de la seva experiència en aquest film.

Altaió, exdirector de l'Arts Santa Mònica, interpreta Casanova al film. Sobre la seva participació a la pel·lícula, va explicar que Serra "deixa fer i després fa". I sobre el seu personatge, va comentar que "tots els venecians i catalans són Casanova, mentre que els espanyols tenen un altre mite amb Don Juan". "La diferència és molt manifesta, Casanova encisa, persuadeix, serveix i enganya, mentre que Don Juan imposa".

Vicenç Altaió conversa amb Jesús Gonzàlez, de #Cinemacatalà

Sitges 2013: Les millors produccions catalanes

Aquesta setmana hem estat al Festival deCinema de Sitges i aquestes són algunes de les produccions catalanes que hi hem vist que ens han agradat més.

1.The Returned, de Manuel Carballo

Un nou gir en les pel·lícules de zombies, en què els morts vinents tenen una aparença real i humana, situació que planteja noves qüestions ètiques sobre el racisme, la intolerància i l’essència mateixa del que és la vida i la mort. Filmax es torna a marcar un tant en el cinema fantàstic amb un producte de vocació internacional i amb l’estil propi de la casa.

Argument: Els zombis aguaiten de nou. Però en aquesta ocasió la humanitat ha aconseguit sortir de l'atac gràcies a una proteïna que contraresta els efectes i impedeix que alguns es converteixin definitivament en no morts. Amb l'epidèmia controlada, tots viuen en aparent harmonia... fins que les existències de la miraculosa poció comencen a escassejar. Kate, que treballa en un centre de recerca, i el seu nòvio Alex, un retornat, intentaran salvar-se. Una volta de rosca al cinema de zombis per a una pel·lícula amb un toc de road movie.

2.Capa Caída, de Santiago Alvarado

Divertit i original fals documental d’un heroi en decadència, ple de referents “cañís”, i que juga molt bé -i se n'enfot- del llenguatge propi de la narrativa documental. També destaquen els efectes visuals que, a l’estil de Forrest Gump o Zelig, situen el protagonista en els grans episodis de la història d’Espanya, així com també fan possible el seu enfrontament amb un transformer.

Argument: El gran superheroi espanyol Magno va desaparèixer de la vida pública després de veure’s implicat en un escàndol d’abús a menors. Han passat vint anys d'aquell fet i un documentalista segueix la pista de l'heroi caigut en desgràcia per fer una pel·lícula sobre ell. Junts intentaran netejar el nom de Magno i assenyalar als que van conspirar en contra seu, però durant el procés sorgirà una amenaça molt més gran...

3. Enemy, de Denis Villeneuve

El mite del doppleganger des d’una òptica futurista, en un film de tints humanistes on també es parla sobre l’esperança i l’amor, amb alguns tocs kafkians i un notable Jake Gillenhaal per partida doble.

Argument: Adam és un professor d'història desganat que descobreix en una pel·lícula a Anthony, un actor que és exactament com ell. La trobada entre aquests dos homes idèntics canviarà completament les seves vides. A partir de L'home duplicat de José Saramago, Enemy compta amb un Jake Gyllenhaal que broda no un sinó dos papers. L'actor s'ha compromès per partida triple amb el director Denis Villeneuve: amb els seus dos personatges de Enemy i en Prisoners, el debut americà de Villeneuve.

4.Gran Piano

Argument: Han passat uns anys des que el gran pianista Tom Selznick es va retirar després d'un desastrós concert. Quan Tom torna per fi a l'escenari, troba un missatge a la partitura: si falles una sola nota, moriràs. Sense apartar les mans del seu piano, el protagonista haurà de lidiar amb aquesta situació enmig d'un auditori ple. Una pirueta narrativa i tècnica, amb ressons a La soga i L'home que sabia massa. I amb Elijah Wood convertit en el nou James Stewart.

5.American Jesús, d’Aram Garriga

 

Un interessant documental sobre els girs més estranys i bizarres del cristianisme als Estats Units.

Argument: Als Estats Units el cristianisme pren formes d'allò més diverses, donant lloc a una visió polièdrica de la fe que, fins i tot, ha passat a formar part de la cultura pop. American Jesus emprèn un viatge per la geografia nord-americana i troba diferents personatges: pastors de l'Apocalipsi, defensors del creacionisme, motoristes cristians... Un mosaic que aclareix les qüestions socials i econòmiques que envolten el fervor religiós.

6.Mindscape,de Jorge Dorado

Funcional thriller mental que enganxa amb els seus girs de guió i la bona interpretació i química dels seus protagonistes, Marc Strong i Taissa Farmiga.

Argument: Un home amb l’habilitat d’entrar en la ment de la gent accepta l’encàrrec d’esbrinar si una jove adolescent és una sociòpata o és víctima d’un trauma. Pura tensió per a un thriller psicològic amb Jaume Collet Serra com a productor.

7.Hooked Up, Pablo Larcuen

La primera pel·lícula rodada íntegrament amb un iphone, que s’emmarca en aquesta onada de “terror de l’eixample” (tipus REC) i que proporciona uns bons moments de sang i ensurts.

Argument: Tonio i Peter, dos joves nord-americans, viatgen a Barcelona buscant festa i, sobretot, dones. Durant la primera nit de gresca coneixen unes noies amb les quals aniran a una casa. Allà, les coses donaran un gir inesperat. Sense possibilitat de poder fugir, hauran d'enfrontar-se al pitjor dels malsons. Aquesta sorprenent producció, apadrinada per Jaume Collet-Serra, suposa el debut en el llargmetratge de Pablo Larcuen.

Crítica: 'Pa negre', d'Agustí Villaronga

Per Judith Vives

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).